La culpabilitat de la procrastinació

A ningú li agrada procrastinar, això és un fet. I no és un delit fer-ho, però ens han venut que som pitjors éssers humans si ho fem. Què significa procrastinar? Postergar de forma sistemàtica la realització d’accions o activitats que s’han d’atendre per altres de més irrellevants i agradables. Tampoc sona terrible, veritat? Deixar les coses desagradables per altres de més agradables… a mi fins i tot em desperta un somriure. Però no, Olivia, està molt malament: no somrigues.

Per a mi, procrastinar significa culpabilitat i carregar-me la motxilla de pedretes “tocacollons” que no em deixen viure tranquil·la. I això és exactament el que m’ha passat amb el blog i el pòdcast: ho he anat deixant, i encara que dins meu em colpia la culpabilitat per la deixadesa, un monstre terrible de peresa (i altres quefers més agradables) no em permetia asseure’m i escriure. I no vull dir que no gaudisca d’escriure el blog i crear el pòdcast, però estava a altres coses que… em fa una miqueta de vergonya contar.

Bé, ho confesse: he aprés a fer sabons i olis essencials, i com que visc al camp, tot em fa goig per a posar-ho als sabons: la lavanda, el romer, la sàlvia, el timonet… I clar, se m’ha obert un món fascinant. Tot i això, no soc experta, però no m’importaria ser alquimista en la pròxima vida. Ja no sé quantes vides necessite per completar el meu llistat de vides no viscudes i que m’agradaria viure.

El cas és que ja he tornat al meu món de docent megaaplicada. Ha estat una procrastinació olorosa i calòrica, perquè també m’he dedicat a fer moltes galetes i molts bunyols de carabassa. Però ja toca focalitzar-me i centrar-me.

I per això estic hui ací: per comunicar-vos, amb enorme alegria, que m’he proposat procrastinar una miqueta menys — tampoc és qüestió de tallar de colp, que després vénen els traumes — i ser més seriosa i disciplinada a l’hora d’escriure al meu estimat blog ;-)