Quan els somnis es construeixen… o s’ensorren amb un somriure

El retorn al poble

Fa un any vam decidir deixar la ciutat d’Alacant, on vivíem des de 2005, per tornar al poble i instal·lar-nos a la caseta de camp de la meua infantesa. Buscàvem un canvi d’estil de vida, més tranquil i connectat amb les arrels. Però el que semblava un pla perfecte s’ha convertit en un seguit de sorpreses inesperades. Res no ha eixit com havíem pensat. 

Tot i això,  hi ha coses que no canvien. La caseta està plena de records, d’olor a ametla torrada, a coques de llanda i rialles eternes amb els avis. Però també és una casa centenària, amb humitats, parets castigades i cicatrius del temps. I nosaltres, amb tota la il·lusió del món, no sabíem encara que el que havia de ser la primera pedra d’un somni es convertiria en la gènesi d’un malson.

Els obrers fantasma

Les primeres obres van ser un desastre: treballadors que desapareixien una setmana sencera, com si tornaren d’una guerra invisible, amb la mirada perduda i les mans sense ànima per al ciment. Els tractàvem com a reis —cervesa fresqueta, creïlles, fruita, fins i tot creps de xocolata— però ni així. Feina mal feta i a mitges.

Aleshores vam pensar: “El món deu estar ple d’oficis, no?”. Doncs no. Els bons obrers són espècie en perill d’extinció. I jo, que insistisc al meu fill que deixe de somiar amb ser pilot i que es faça lampista o electricista, cada vegada ho tinc més clar: si tens un ofici, mai et faltarà feina.

La parella encantadora (i enganyosa)

La següent aposta va ser una parella molt simpàtica. Ell començava la feina i ella la rematava. Ens van fer il·lusió, semblava que havíem guanyat no sols uns obrers, sinó també uns amics. Però ací és on descobrisc que jo soc molt més fàcil d’enganyar del que pensava. Després de pagar un bon grapat de diners, amb un somriure ella ens diu: “Tenéis que lijar las paredes vosotros, si queréis os hago precio”. Jo vaig quedar petrificada. Em costa molt enfrontar-me a les persones: amb un somriure em guanyen, i a voltes soc una beneita. Els diners volaven sense tindre ales, i dubtàvem cada dia amb més intensitat si aquell projecte tan bonic ens estava quedant massa gran. A més, no m'ajudava descobrir-me com a diana perfecta per a les aixecades de camisa.

Els xicotets tresors del camp

Ara, amb un obrer puntual i perfeccionista (creuem els dits), vaig aprenent a riure’m de tot açò. Este curs intensiu de vida m’ha ensenyat a valorar els xicotets moments: el silenci del camp, l’intercanvi de salutacions amb el veí, la soledat dolça sota l’ombra d’una olivera, o el plaer senzill de prendre cada matí un te baix l’anouer.

I per si fora poc, endreçant calaixos he trobat un relat que vaig escriure fa més de quinze anys. Passa justament en aquesta caseta i té un to eròtic, fresc i sensual. M’ha fet il·lusió retrobar-lo i tinc clar que serà protagonista dels pròxims podcasts.

Perquè al final, entre somnis que s’ensorren i històries que tornen, la vida sempre troba la manera de sorprendre’ns.