Hui m’he proposat parlar del Nadal, i el més curiós és que, tot i ser un tema que aparentment podria despertar un ramat de sentiments, em quede un poc en blanc. Potser perquè cada Nadal ha estat diferent, i jo també ho he sigut. Any rere any. En termes generals, no he sigut mai una gata especialment nadalenca. Sempre he mirat el Nadal de reüll, amb una certa desconfiança, sense saber mai quins sentiments em depararia aquell desembre concret.

Crec que part de la culpa la tenen les pel·lícules americanes que van alimentar la meua infantesa i adolescència. Jo era —i encara soc— una espectadora ideal: reia quan el guió ho indicava, plorava quan començava la musiqueta romàntica o dramàtica, i m’enamorava del protagonista fins al punt de somiar amb ell durant un parell de setmanetes. Tot molt intens, com correspon a una gata jove i influenciable.

Aquelles històries venien sempre adornades amb arbres de Nadal perfectes, carrers nevats de postal, poblets idíl·lics, amors sobtats i melodies enganxoses. I clar, tot això va crear en mi unes expectatives que s’allunyaven, i molt, de la meua realitat. Cada Nadal, el meu subconscient innocent esperava alguna cosa semblant a allò que havia vist tantes vegades a la pantalla, i cada any acabava pensant que sí, que havia tingut vacances, que havia estat amb la família i que algun regalet havia caigut… però que res no s’assemblava a aquells Nadals cinematogràfics que m’havien anat rentant el cervell durant anys.

El que havia viscut no era un Nadal de pel·lícula, sinó uns dies solts del calendari: un poc més melangiosos, amb dinars llargs, silencis incòmodes i una càrrega calòrica que acabaria, inevitablement, enganxada a les cuixes durant un parell de mesos. Nadal real, vaja.

Però passa el temps, i amb ell arriba el trellat —o almenys una mica. Ara, quasi a les portes del Nadal, mire enrere amb una mirada que s’humiteja quan pense en mon pare, en els meus avis, en aquelles besades que em donaven en acabar de dinar i amb les quals ens desitjàvem oficialment el bon Nadal. Aquells llavis ja no tornaran a calfar-me les galtes els dies d’hivern, tant se val si és Nadal o no, ni les seues veus tornaran a quedar atrapades entre les parets del menjador.

He tornat al poble després de passar més de quinze anys vivint fora, i la meua mirada ha canviat. Ara estime i valore cada granet que vaig posant a la meua tasseta de vida. No és només una qüestió de Nadals, però sí: podem dir que, a partir d’ara, els Nadals seran diferents. I aquesta vegada seré jo, gateta adulta i conscient, qui s’encarregarà de dirigir i guionitzar la nova pel·lícula.

Sense neu falsa.
Sense guions imposats.
Amb amor, respecte… i una mica més de veritat.

Bon Nadal, gatets i gatetes.