Gatets i gatetes, hui em ve de gust parlar-vos d’una paraula que sovint utilitzem poc i, quan ho fem, no sempre sabem ben bé què vol dir: elegància. Durant molt de temps he associat l’elegància a una qüestió externa, a maneres apreses, a una estètica concreta o fins i tot a una certa distància. Però amb els anys —i amb moltes hores d’escolta, d’assaig i d’error— he anat entenent que l’elegància té més a veure amb com estem al món que no amb com ens mostrem. Parlar amb elegància no és parlar difícil. Aprendre valencià amb elegància no és buscar paraules rebuscades ni amagar-nos darrere d’una correcció rígida. És, més aviat, una actitud: escoltar, respectar els temps, dir el que toca sense estridències i entendre que la llengua també és una forma de cura. En aquest sisé episodi de Miolant en valencià reflexione sobre tot això amb calma, sense presses, des d’una mirada íntima i honesta. Perquè aprendre una llengua no és només dominar una gramàtica, sinó trobar-hi un lloc còmode, propi i coherent amb qui som. Un episodi curt, pausat i pensat per escoltar amb les orelles ben obertes i el cap tranquil. Perquè, al cap i a la fi, l’elegància també és això: saber estar, saber dir i saber callar quan cal. I ja ho sabeu, gatets i gatetes: cuideu-vos, sigueu amables —amb vosaltres i amb els altres— i continueu miolant en valencià.