Fa dues setmanes vaig anar al metge. Mentre esperava a la sala d’espera, que estava de gom a gom, vaig aprofitar per a entaular converses, una cosa que, pel fet de viure al camp i estar a vegades una miqueta aïllada, no puc fer sovint.
L’ansietat, l’estrés i la depressió van ser les paraules clau de la conversa. Al principi, la xerrameca era una ficció. En un poble, dir que tens depressió i que vas al psicòleg és sinònim d’estar, com a mínim, «tocat del bolet». Al principi, tothom semblava mostrar una comprensió fingida i una empatia forçadament honesta, però la conversa acabava amb un judici final i sentenciós: «Això és que té poca gana de fer faena».
Per això, d’entrada, ningú no diu res. A tothom li fa mal el peu, té un virus gastrointestinal o un refredat mal curat, però ningú no diu: «Tinc depressió i estic fins als … d’ansiolítics». Sembla que està lleig dir-ho. O, el que és pitjor, ens han fet creure que dir-ho ens aboca a confessar que hem fracassat en la vida.
I aleshores ocorre la màgia. Algú deixa caure un «A vore si hui em canvien la medicació perquè no remunte… Ja m’han canviat tres vegades de psicòleg».
Silenci. Mirades que es creuen, amb el dubte de si han sentit bé o si ha sigut una al·lucinació fruit de l’ambient caldós i medicalitzat de la sala. I la gent somriu. Una altra persona llança, des de l’altre costat del rotgle, des d’una cadireta de plàstic que empitjora les lumbàlgies: «Jo estic igual, estic de baixa des de fa un any…». I comença la conversa real. S’esvaeixen la ficció i la màscara de la pressió social del «tot va bé per collons». I aleshores la gent és honesta. Som honestos.
Què passa amb este mal al qual posem mil noms?
Què passa amb este mal al qual posem mil noms i que acabem definint com una tristesa enganxada al cor, a les parpelles o a la panxa? Què s’emporta les ganes de viure, de tindre il·lusió, d’estimar com abans?
Ningú no entén per què la tristesa té una capacitat tan gran de menjar-se tota una vida, sencera, de cap a peus. Parlem del ritme de vida, de no ser conscients del present, de l’ara i de donar valor a les coses fins que les perdem. I tant se val si esta pèrdua és la d’una persona estimada o la de poder assaborir un glop de café als matins.
Aleshores, la veu d’una dona interromp la conversa, que havia agafat força amb una competició sobtada per veure qui de tots els que estaven allí estava més trist.
«Coses de poble», pense jo.
La mirem. És una dona menuda, amb trets asiàtics i la pell molt fina, com un paper de fumar. Carraspeja abans de parlar. El seu valencià és normatiu, aprés amb respecte. Parla amb cura, sense pressa, i aconsegueix que tothom calle per a escoltar-la.
Acceptar la tristesa i deixar-li el seu espai
«Perdoneu el meu valencià», comença.
Tots l’esperonen a continuar, impacients i curiosos.
«Us estava escoltant amb atenció. Parleu de la tristesa, veritat? Disculpeu si dic alguna cosa compromesa o que vos resulte estranya… Jo també vinc d’un poble xicotet; allí també amaguem les emocions. Tot i que en la meua cultura hi ha diverses maneres d’entendre la tristesa i d’afrontar-la, vos contaré el que em van ensenyar els meus pares. No parle de la depressió, amics, que és realment un altre tema. Parle de la tristesa que ens sorgeix i que, a vegades, no se’n vol anar i sembla que s’acomode dins nostre. Els meus pares, des que era ben xicoteta, em van ensenyar a acceptar esta tristesa, a deixar-li el seu espai. M’obligaven a fer un calendari en què escrivia: “Fins a este dia em puc permetre estar trista; després, ja no…” I a mi em funcionava. I no ho he deixat de fer mai, i tinc huitanta anys. Perdoneu, no sé si m’explique».
«Vosté pensa que podem controlar la tristesa? Jo no ho veig tan fàcil, la veritat.»
Un xic que s’ha incorporat a la conversa qüestiona les paraules de la dona, però un altre home, mentre es nuga les espardenyes, li contesta:
«La dona ha dit el que li funciona a ella, i no em sembla tan mala idea la del calendari. La veritat és que, si ho pense, a mi la tristesa me la lleva anar al bancal i plantar tomaqueres».
«A mi, quedar amb les amigues i jugar al truc era el que em llevava la tristesa. Ara no ho sé… Sí, anar al parc amb les meues nétes em lleva tots els mals», afegeix una dona que revisa el rètol penjat a la porta amb el nom del metge.
Tant de bo poguérem controlar la tristesa menuda
Els mire i somric. Tant de bo poguérem controlar la tristesa menuda perquè la gran, la mala bèstia, no cresquera com un animal ferotge dins de l’ésser humà.
Ix la metgessa amb un paper i comença a cridar el primer pacient. Llig el nom i els cognoms de l’home de les tomaqueres. Este fa un saltiró, es gira cap a la resta de pacients i exclama un «gràcies» potent i enèrgic.
La resta es miren, abaixen els ulls i, a la sala, torna el silenci. I jo pense en el que acabe d’escriure. Sí, potser amb esta entrada no hi ha una excusa per a parlar del valencià… o potser sí, però no ho faré.
